Bones i Santes Festes, estimats lectors.
Trobant-nos davant l’Epifania de NSJC, us regalem un article amb un to diferent, més personal, per gaudir de l’inici de l’any i per disfrutar del carbó que ens hauran portat els Reis.
Sentia fa temps l’homilia d’un sacerdot que deia que el 70 % del nostre missatge havia de ser anunci i l’altre 30 %, crítica. Doncs bé, per complir amb aquestes estadístiques al blog i en continuïtat amb l’article anterior, avui toca comentar la moda catòlica.
El narcisisme camuflat sota espiritualitat
Una de les coses que més trobem, és com algunes persones que després d’una conversió recent (parlem de mesos o un parell d’anys), passen de zero a cent en qüestió de setmanes: creen contingut diari a xarxes donant “consells” de com resar, classes bíbliques (sense sacerdots o teòlegs de per mig), tips per “relacionar-se amb Déu”, debats amb protestants i fins i tot recomanacions de llibres “per a principiants en la fe”.
I tot això mentre encara estan aprenent a fer el primer rosari complet sense mirar el mòbil.
No diem que no sigui bo compartir la fe. Ben al contrari. Però hi ha una diferència abismal entre compartir amb humilitat (“això m’ha ajudat a mi, potser us serveix”) i posicionar-se com a mestre espiritual quan encara un s’ha convertit fa res. És com si algú que acaba d’aprendre a anar en bici volgués donar classes al Tour de França.
Quan algú que fa poc vivia una vida allunyada de Déu es converteix de cop en “referent” i comença a donar lliçons a qui porta dècades anant a missa… alguna cosa no quadra. I quan el contingut es multiplica amb una velocitat olímpica, el perill és evident: el número de seguidors es confon amb autoritat, i l’orgull es disfressa d’ apostolat.
Recordo un retir a Lagrasse, on sentiem l’història d’un canonge amb 50 anys a les esquenes de vida contemplativa, que li van preguntar com resar, va donar els consells de santa Teresa i va rematar: «Jo encara no en tinc ni idea».
Aquesta és l’actitud dels sants.
La litúrgia com a estètica, no com a compromís
Una altra actitud molt recurrent és la de: compartir vídeos emotius de missa tridentina, cant gregorià, templers, oracions en llatí… i després, el diumenge, anar a la missa que pilla més a prop encara que sigui un cúmul d’abusos litúrgics, duri 30 minuts i no tingui ni un cant digne.
I quan algú organitza un rosari en llatí o una activitat tradicional de veritat… no hi apareix ningú. Només les persones fidels a la parroquia i els que ho han muntat.
La Tradició no pot ser només estètica per compartir a xarxes.
Ha de ser compromís: anar a una missa reverent encara que pilli lluny, resar sense gravar-te, participar de la parròquia real.
I després hi ha el clàssic: entrar a l’església, treure el mòbil i fer-se la foto abans i després de la missa. Amb el crucifix de fons, el rosari a la mà, la espelma encesa…
La modestia que no és discreció
Es parla molt de “modèstia en el vestir” (faldilles llargues, escots alts…). I està bé.
Però sovint s’oblida que el primer pas de la modestia, com deia un sant, és la discreció: no buscar l’atenció constant, no fer de la pròpia vida un espectacle diari.
I és difícil ser discret quan es viu de l’exposició: stories cada dia, reels de la rutina “catòlica perfecta”, col·laboracions, cursos de “feminitat catòlica”…
La fe com a accessori de desenvolupament personal
I una última tendència: els qui venen del món del desenvolupament personal, les rutines estoiques i el biohacking. Ara, a les dutxes d’aigua freda a les 5 del matí, als burpees i als podcasts de productivitat, hi sumen un verset de la Bíblia o una lectura ràpida dels Evangelis.
Com si la fe fos un pas més en l’escala del desenvolupament personal: “Primer vaig aprendre a llevar-me d’hora, després a menjar net, ara toco disciplina espiritual per ser la millor versió de mi mateix”.
No es tracta d’una adequació de l’intel·lecte mogut per la gràcia a la Veritat revelada, sinó d’afegir Déu com un suplement més per a l’optimització personal. La creu no entra en el pla: només els beneficis.
La fe no és per ser més productiu o resilient, és mort al jo, entrega total, adoració d’un Déu que no ens deu res i al qual ho devem tot.
Conclusió
La fe autèntica es viu a la parròquia de carn i os: amb les àvies que resen el rosari sense gravar-lo, amb els sacerdots, amb els qui lluiten cada dia per la purificació sense pujar-ho a stories.
Deia Juan Manuel de Prada sabiament que si Jesús hagués volgut podria haver creat els mòvils, el tiktok, l’instagram i mil coses més, pero ens va manar transmetre l’evangeli de cor a cor.
Si realment s’aspira a la santedat, el primer que cal fer és callar, escoltar, aprendre i purificar-se.Perquè la santedat no necessita filtres ni audiència. Necessita humilitat.
Que la Mare de Déu, la dona discreta per excel·lència, ensenyi a viure la fe de veritat ut digni efficiamur promissionibus Christi.
