“Beata cuius brachiis, pretium pependit saeculi!, statera facta est corporis, praedam tulitque Tartari.”
Feliç la Creu, dels braços de la qual penjà el preu del món; esdevingué balança del seu cos, i arrabassà la presa a l’infern.
Bones estimats lectors, seguim en temps quaresmals, entrant ja al temps de passió, on contemplem, valgui la redundància, la passió de Nostre Senyor Jesucrist. Igual que a l’últim article, compartiré vàries reflexions arreu del Sacrifici de Nostre Senyor.
Veia no fa molt una publicació a les xarxes socials, un “reel” còmic, on un home deia “Què faria amb una màquina del temps”, i sortia de fons un vídeo d’una representació de la crucifixió i un home donant-li un cop de puny a l’actor que feia de Longí, volent així salvar a NSJC de la creu.
Darrere el vídeo aquell, una cosa còmica per fer riure, hi ha una profunditat gegant, la necessitat de la Creu. Tot i el dolor, el sacrifici a la Creu és necessari.
Intentaré fer un breu resum – i espero que no errat – del perquè fou necessari un sacrifici.
Quan parlem de pecat mortal no és una cosa exagerada, sinó que estem parlant d’una mortalitat real, espiritual clar, però quan nosaltres pequem mortalment, en aquell moment estem assassinant la nostra ànima. Sabem que Déu és just – i la justícia la virtut de donar a cadascú el que es mereix – per tant per perdonar aquella mort s’ha de pagar un preu just. A la tradició jueva, per l’expiació dels pecats, es sacrificava un animal pur, oferien el sacrifici de l’animal sense taca per la remissió dels seus pecats. No obstant el pecat del món és tan gros que la sang d’un animal no és suficient, i per redimir el món, essent Déu just, ofereix la seva pròpia sang. “Ecce Agnus Dei, ecce qui tollis peccata mundi” que dirà Sant Joan, és doncs aquesta entrega de Déu fet home a la Creu que allibera tot el món del pecat. Un sol sacrifici – que s’actualitza de manera incruenta a cada missa – és suficient per la salvació de tot home, a tot temps i a tot lloc. Un sacrifici on la víctima és pura, Crist en la seva humanitat és perfecte i s’entrega lliurement a nosaltres, completant la seva mort a la creu tot dient: “Tot s’ha acomplert”.
Digredint una mica – ja és costum en aquest blog, disculpeu al pobre escriptor – són molts els qui, sobretot en aquests temps de conflicte mundial, discuteixen sobre si a Jesús el van matar els romans o jueus, discussions llargues i extenses, però obliden el més important. Crist va anar a la creu voluntàriament, qui el condemnés en aquell moment ens ha de ser indiferent, doncs a la creu hi va per carregar amb el pes del nostre pecat, citant a Sant Francesc d’Assís: “I no són els dimonis els qui l’han crucificat; sou vosaltres qui, juntament amb ells, l’heu crucificat i continueu crucificant-lo, gaudint del vici i del pecat.”. Som nosaltres qui l’hem condemnat a mort.Concloent doncs contemplant i admirant la Creu, l’obra de redempció més gran que hi ha hagut i hi haurà sobre la terra, allò que dient poques paraules ho diu tot, la trona on sermona lo diví predicador que escrivia Mossèn Cinto.
Siguem doncs com Maria, que ella il·lumini el nostre camí i ens ensenyi a posar-nos als peus de la creu com ella va fer.
