És habitual que moltes persones experimentin dificultats amb les misses en llatí: sovint no en comprenen el sentit, les consideren avorrides i opinen que tot s’hauria de celebrar en llengües vernacles. Per aquest motiu, en aquest article es proposa explicar la grandesa del llatí, el seu valor i les raons per les quals cal conservar-lo. Pel que fa a l’avorriment que poden provocar les misses i a l’èmfasi en l’emocionalisme, s’hi dedicarà un altre article.
Actualment, des de ben petits, a les classes d’humanitats se’ns presenta el llatí i el grec com a llengües mortes. I, si bé és cert que, més enllà del context eclesiàstic i acadèmic, tenen un ús limitat, qualificar-les de “mortes” és una asseveració molt greu. No és, doncs, el llatí la llengua mare de les nostres llengües? És la flama eterna que manté viu el nostre vocabulari, les nostres expressions; és la font primera de tots els idiomes romànics. Tot i que no és una llengua parlada i és immutable — un gran benefici que destacarem més endavant — no es pot considerar morta, sinó més aviat una petita flamarada, com una espelma que sosté les altres.
Deixant de banda aquesta digressió, tractarem ara els beneficis del llatí en la litúrgia. En ser una llengua immutable, és a dir, que no està sotmesa a canvis constants, les oracions que es pronuncien avui són les mateixes que es recitaven fa segles; per tant, ens connecten amb els Pares de l’Església i amb la Veritat Primera, sense alteracions derivades del llenguatge. En no ser una llengua vernacla, no pot estar sotmesa a modes ni a interpretacions locals que variïn segons la regió o cultura. Així, contribueix a preservar la universalitat de l’Església en tots els temps i llocs.
A més, pel seu alt grau d’estructuració i per la seva immutabilitat, el llatí disposa d’una precisió i una claredat excel·lents: permet expressar tot allò que es vol transmetre sense cap mena de relativisme. També, en no ser el llenguatge propi de cap nació ni país, no està vinculat a cap ideologia concreta; ningú no el parla com a llengua materna, però tothom el pot fer seu.
Finalment, més enllà de l’element purament racional, no podem concloure aquest article sense destacar la bellesa i la solemnitat que aporta el llatí. Si bé una oració pot ser bonica en qualsevol llengua, quan l’escoltem en llatí, és com si algú ens parlés d’una bellesa transcendent que no necessita traducció. Simplement l’admirem, com si la bellesa tingués un llenguatge propi.
Per tant, renunciar al llatí és renunciar directament a la tradició, a les nostres arrels, a allò que ens vincula amb la transcendència i amb l’enorme llegat que se’ns ha transmès.
