Últimament no deixem de veure a les notícies i a les xarxes socials publicacions sobre la fe de personatges públics, com ara Rosalía —amb el seu nou àlbum on, suposadament, parla de l’amor a Déu; les lletres que caldria analitzar, no les abordarem en aquest article—, així com d’ “influencers” catòlics o d’altres creadors que es converteixen. També hi ha fenòmens de masses com els concerts de Hakuna, que omplen concerts amb més de 20.000 persones.
Tot això ha fet que la religió torni a ocupar un espai destacat en els grans mitjans, que es pregunten si, realment, la fe s’ha posat de moda.
Si fem un recorregut històric podrem veure com la modernitat – no entesa en sentit temporal, sinó de pensament; Sant Pius X la definirà com el col·lector de totes les heretgies – va substituir la religió per les ideologies, que prometien un paradís terrenal, i l’evolució d’aquesta modernitat (la postmodernitat), va portar al pensament nihilista, en el qual les ideologies havien fracassat i el subjecte postmodern es troba sol i buit de sentit davant el món.
Aquesta buidor, que ha deixat a tants joves en una cerca constant d’ emplenar aquest buit, alguns en vicis, altres en ideologies, etc. ha fet que molts joves s’apropin a la fe.
Per el transcurs d’aquest article hem de tenir en compte que vivim en un món que sovint ha substituït la raó per les emocions. L’emotivisme marca els discursos públics, les decisions personals i fins i tot la percepció de la veritat. Aquesta cultura de l’instant, del sentir-ho tot intensament però sense arrels intel·lectuals.
Ens hem de plantejar doncs, és veritat que el cristianisme està de moda? Quins son els fruits de l’emocionalisme?
La fe està de moda.
En les últimes setmanes son incomptables els cops que la majoria de catòlics haurem llegit que la fe està de moda. Si ens aferrem a la definició del DIEC se’ns definirà la moda com a:
“1 1 f. [LC] [ED] Ús passatger que regula, segons el gust del moment, la manera de vestir-se, de viure, etc. Seguir la moda. Anar a la moda. Ser moda una cosa. Un vestit passat de moda. Anar vestit a l’última moda.”1
No és doncs la moda una cosa del món? – Entenent el món no com a creació, sinó com a estructura de pecat.
Recordem les paraules de NSJC al evangeli segons Sant Joan:
“18Si el món us odia, sapigueu que m’ha odiat a mi primer que a vosaltres.19Si fóssiu del món, el món estimaria allò que és seu; però, com que no sou del món, sinó que jo us he escollit del món, per això el món us odia.”2
Citem també al teòleg a Romano Amerio a la seva obra Iota Unum:
“Per tant, es pot dir en general que l’antagonisme del catolicisme amb el món és invariable, i només en varien les modalitats, fent-se expressa l’oposició en aquells articles i en aquells moments en què l’estat del món exigeix que l’antagonisme sigui declarat i professat.
De fet, l’Església proclama la pobresa quan el món (i ella mateixa) es prosternen davant la riquesa; la mortificació quan el món segueix els enganyosos afalacs de les tres concupiscències; la raó quan el món s’encamina cap a l’il·lògic i el sentimentalisme; la fe quan el món s’extasia davant la ciència.”3
Entenem doncs que existeix vertaderament una oposició bilateral entre món i fe,
És necessari també recordar que la màxima del Cristià, la nostra gran aspiració, és el martiri, és realment això atractiu per un món hedonista que busca el plaer quan molts cops no es atractiu ni per els que tenim la fe dipositada en NSJC?
Aquests punts ens poden fer pensar en la hipòtesi que aquest gran creixement de “creients” és, en realitat, més una resposta de rebel·lió davant el nihilisme contemporani que no pas una adhesió al Credo catòlic. Però la fe autèntica no és reacció: és trobada, és do, és transformació interior. El cristianisme no es manté només per un impuls vital o emocional, sinó per l’assumpció concreta de la veritat revelada, el compromís moral i la participació en la vida sacramental.
Això ens recorda que tota renovació eclesial depèn no pas del nombre, sinó de la qualitat de les conversions: no del fervor inicial, sinó de la fidelitat.
Emocionalisme.
A la introducció d’aquest article hem mencionat el fet sentimentalista que governa la nostra època. Aquest fenòmen no només està al món sinó també dins la nostra Esglèsia, ho veiem molts cops en diferents grups, sobretot de la renovació carismàtica, que les seves formes semblen més pentecostals que catòliques, on la litúrgia sembla més un passar-ho bé que l’actualització del sacrifici de manera incruenta, també a grups com Hakuna – on se’ns diu a la seva web que volen fer de la vida un festa i de les festes moments de vida –, també trobem retirs d’impacte com effetà o emaus…
Tots aquests grups, tot i les seves diferencies en les formes, comparteixen el seu enfàsis en el fet emocional.
Es curiós el veure com aquesta transformació de la fe en un fet sentimental molts cops transforma la definició de la Fe a una confiança radical – herència Luterana – contrari al que deia Sant Tomàs: “No obstant, el creure es immediatament acte del enteniment,, doncs el seu objecte és la veritat, acte propi d’aquell. Per això és necessari que el principi d’aquest acte radiqui en l’enteniment”4,
També Romano Amerio ens diu: “La fe es la virtut sobrenatural pròpia de la primacia del conèixer, per la qual l’home anant més enllà del seu propi límit, assenteix al que no pot veure perquè està més enllà del límit. Per consegüent segons la doctrina catòlica, la fe es una virtut del home que resideix al intel·lecte”5
És convenient mencionar – disculpi el lector el dubte, mai recordo si fou Sant Felipe Neri o Sant Joan de la Creu – al Sant al que li preguntaren que sentia al resar, i ell va respondre que li feien mal els genolls.
Concloem doncs entenent que si bé les emocions poden ser una primera forma de trobada amb NSJC la nostra Fe no es pot reduir a una cerca de plaers mundans amb la música o els espectacles, sinó amb una adscripció del nostre intel·lecte a la veritat revelada.
- DIEC – Diccionari de la llengua catalana, 3a edició, Enciclopèdia Catalana, 2007.
- Evangelio según San Juan 15:18-19. Barcelona: Societat Bíblica de Catalunya.
- Amerio, R. (2011). Iota Unum (versió corregida, setembre 2011).
- Aquinas, T. (1981). Summa Theologica II-II, q.4, a.2 (versió traduïda).
- Amerio, R. (2011). Iota Unum (versió corregida, setembre 2011).
