“Emitte lucem tuam et veritatem tuam: ipsa me deduxerunt, et adduxerunt in montem sanctum tuum, et in tabernacula tua.”
Envieu-me la llum i la veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya sagrada, al lloc on residiu.
Bones estimats lectors, disculpeu l’abandonament del blog, a vegades el soroll i l’estrès del món dificulten el poder parar-se a escriure. Aprofitant aquest temps de quaresma on caminem pel desert compartiré unes reflexions bastant personals – i espero que poc herètiques – que he anat plantejant al llarg d’aquests dies.
L’última homilia que vaig sentir em va deixar pensant, el sacerdot ens va fer plantejar-nos el motiu pel qual estàvem a la fe, reflexionant en primera instància sobre per què acudir a la Santa Missa.
Duc un temps donant voltes i si bé puc buscar respondre des de la racionalitat (S’ha d’alabar a Déu, el Senyor em plenarà de gràcies), el fet final és que acabo responent amb un “no sé”. I de debò, no sé el motiu que em va portar en el meu cas, i el de molts conversos, a apropar-me a la fe, si bé tothom té les seves causes i la seva història personal al final del dia es resumeix en no tenir-ho clar. Aquí és on un se n’adona que la resposta es troba només en la sobrenaturalitat, en el tenir alguna cosa a dins que ens fa moure’ns a la conversió: a participar dels Sacraments, a cada Diumenge dedicar el dia a assistir a Missa.
Recordo aquell famós poema castellà:
No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.
I veig doncs que la resposta està en el primer vers de la segona estrofa: “Tu me mueves, Señor”. Al final és això, per molt que vulguem racionalitzar tot, aquesta fe és un regal, un regal que neix dins nostre, un que només pot moure i decideix moure Déu. Són molts els qui avui en dia es troben davant la buidor del món i cerquen una espiritualitat, una transcendència, la busquen fora, van a altres països, fan mil pràctiques esotèriques, ignorant el que ja va dir Sant Agustí:
“Bellesa tan antiga i tan nova, que tard que et vaig estimar! Tu eres dintre meu, i jo fora; i a fora de mi et cercava. Desfigurat i desfet, però, em llençava sobre les coses belles que Tu vas crear. Tu estaves en mi, però jo no estava en Tu. Em retenien lluny de Tu totes les coses, que no existirien si no existissin en Tu. Em vas trucar i em vas cridar fins a trencar la meva sordesa. Vas brillar sobre meu, i em vas embolcallar amb la teva llum, dissipant la meva ceguesa. Vas escampar la teva fragància i jo respirava. Ara sospiro per Tu. Et vaig gustar i ara sento fam i set. Em vas tocar i em vaig quedar en les flames de la teva pau.”
Canviant de tema, molts cops plantegem la providència de Déu com a algun regal que ens beneficia materialment, en aquesta vida, alguna cosa que de primeres ens alegra, semblant a les doctrines de la predestinació on si la vida ens va bé és perquè ja som salvats. Ignorant que Crist ens va manar a agafar la Creu i seguir-lo.
Encara que hem d’estimar la creació i aprofitar allò que és material per la nostra santificació, m’adono que la providència – en el cas dels més propers a mi i en mi mateix – ha vingut en haver d’acceptar la creu, molts cops sense voler-ho, havent de passar un temps per veure-ho en perspectiva i enmig del dolor poder entendre el “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, solo Dios basta” de Santa Teresa. Sempre recordaré una homilia on se’ns deia que tothom sofria: si agafàvem el sofriment amb amor el podríem portar, sinó, la vida seria un infern.
Molts cops tot el que creiem important, allò que estimem, marxa de la nostra vida, és on crec que hem de transmutar aquell dolor, aquella nostàlgia, en ordenar la nostra vida cap a l’essencial. És en aquest punt on podem entendre que tot i com és de difícil i els cops que fallem en posar-ho en pràctica la nostra vida ha de ser una constant renúncia, una entrega total a Déu, tenint sempre al cap les postrimeries: “Mort, infern, judici i glòria; tingues cristià a la memòria.”
Finalment – i disculpi el lector les digressions al llarg del text, és un escrit més personal i emocional que doctrinal – vull recordar el que més m’ha marcat en aquests temps quaresmals, una frase senzilla, però carregada de significat. Un Sant sacerdot, poc abans de morir, va dir a qui l’acompanyava: “No deixis mai de treballar per Déu. Cap altra cosa a la vida et farà més feliç”, alguna cosa que segurament tot cristià pensi i ho tingui clar, però que no deixa de ressonar a totes hores, i espero que ressoni a qui pugui llegir aquest article.
Demanem doncs que per la intercessió de Maria Santíssima, Mare de Déu, Corredemptora i Mediadora de totes les gràcies puguem viure des de la sobrenaturalitat i entregar-nos plenament a Crist.
