«Més puix que va dir Jesucrist nostre Redemptor, que era veritablement el seu cos el que oferia sota l’espècie de pa, ha cregut pel mateix perpètuament l’Església de Déu, i el mateix declara ara de nou aquest mateix sant Concili, que per la consagració del pa i del vi, es converteix tota la substància del pa en la substància del cos del nostre Senyor Jesucrist, i tota la substància del vi en la substància de la seva sang, la conversió de la qual ha anomenat oportunament i pròpiament Transsubstanciació la santa Església catòlica.»
Concili de Trento, Sessió XIII Cap. IV (1551 dC)
El miracle de la transsubstanciació
La fe catòlica ensenya, com a veritat central i inqüestionable, el [Dogma de la Transsubstanciació]. És a dir: que en el moment de la consagració, per l’acció de la Gràcia divina i les paraules del sacerdot, el pa i el vi deixen de ser pa i vi, i es converteixen veritablement i substancialment en el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist; això és el miracle de la transsubstanciació, instituït en el Sagrament de l’Eucaristia.
D’aquesta manera, no podem parlar d’una “representació” ni d’un “símbol recordatori de Crist”, sinó que és el mateix Crist que es fa present en cos, sang, ànima i divinitat a l’altar. I així, després de la consagració, l’Hòstia roman consagrada mentre persisteixen les espècies eucarístiques.
El [Misteri] de la transsubstanciació.
A diferència de moltes altres qüestions, aquest miracle no pot ser comprès plenament per la raó humana, sinó que només pot ser acollida per la fe, la qual és il·luminada per la Revelació, i que per ser entesa amb el cor demana humilitat, reverència i formació per part dels fidels.
Per això és important no menysprear el valor de l’Eucaristia ni adoptar errors com la ‘transsignificació’, una teoria condemnada per l’Església que nega la presència real de Crist al Santíssim Sagrament. Aquestes idees debiliten la fe, la devoció i el respecte profund a la comunió, i poden derivar, com malauradament passa sovint, a cometre profanacions i sacrilegis.
La Comunió
La comunió no és un acte social o cultural de la parròquia, sinó un acte sagrat on [ens unim Sacramentalment a Crist]. Per això l’Església ensenya que per combregar s’ha d’estar en estat de Gràcia, és a dir, havent confessat tots els pecats greus abans.
Sant Pau advertia als corintis que “qui menja i beu el Cos del Senyor indignament, menja i beu la seva pròpia condemna” (1Co 11,29). No és un atac, sinó un ensenyament des de l’amor i la caritat, per això és important que els sacerdots prenguin exemple de Sant Pau i adverteixin i ensenyin als fidels, sense por, que no es pot combregar si no s’està en estat de Gràcia.
Manera de combregar
A l’encíclica Mediator Dei (1947), Pius XII destaca que una actitud de reverència—com rebre la Comunió amb humilitat i de genolls—“no és simplement una qüestió de decor, sinó que la gràcia rebuda depèn de la disposició interior”.
Entenent, doncs, que la recepció del cos de Crist ha de ser sempre de la manera més reverent i decorosa possible, mostrant una disposició sincera en l’actuar de la gràcia. Això, tradicionalment, s’ha traduït en combregar de genolls i a la boca. La comunió a la mà i dempeus, tot i estar permesa per indult en algunes conferències episcopals, hauria de ser vista com una concessió pastoral excepcional i no com una norma ordinària de rebre-la.
Instrucció «Memoriale Domini» 1969:
«La manera tradicional de distribuir la comunió —a la llengua— no ha de canviar-se. […]
L’ús contrari no ha de ser introduït per iniciativa pròpia dels bisbes o dels fidels.»
La puresa de la Forma
Sant Tomàs d’Aquino diu: “Només les mans consagrades poden tocar el Cos de Crist.” Summa Theologiae, III, q.82, a.3
En la seva ordenació, el sacerdot rep la unció amb Sant Crisma a les mans, que queden consagrades per al servei del Sagrament. No és un símbol, sinó una consagració real: a l’Altar, són [les mans de Crist] les que consagren la Forma.
D’altra banda, a la missa, abans de tocar l’Eucaristia, el sacerdot es renta les mans amb aigua beneïda al moment de l’ofertori, dient: «Lava me, Domine, ab iniquitate mea…» (Renta’m, oh Senyor, de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat).
Això simbolitza la neteja espiritual i ritual abans d’entrar en contacte amb allò que és santíssim. És una pràctica arrelada a l’Antic Testament (Ex 30,17-21).
Conclusió: permetre que els laics la manipulin és una pràctica tolerada per indult, però no recomanada, i en molts casos, contrària a l’esperit de reverència que exigeix el Santíssim Sagrament.
No es tracta de gustos personals o d’una elecció arbitrària, sinó de reconèixer amb humilitat la grandesa del misteri, de custodiar la tradició i de renovar el nostre amor i reverència per l’Eucaristia.
